Pianta a Milan (1959)
Grattaciei motrient
drizzaa su sui trabucch
de cement,
tanabus e bottegh
alla lus
sputtanda del neon
fann la guardia a ona pianta
che hann logaa
- lì -
per legria della gent.
Quand l'è april
la mett foeura i sò frasch.
Poeu d'estaa la se sbatt
per tegnissij bei franch
e fagh ombra a nissun.
E la viv - de per lee -
se sa minga comè.
O poetta, anca tì
intramezz alla gent
che sta su sui trabucch
de sambus,
doggionaa da guardian
dur e gnucch
te se sbattet tutt l'ann
per fagh lus a nissun.
E te vivet
- tì -
de per ti
se sa minga comè.
|
|
Albero a Milano (1959)
Grattacieli tristi
rizzati sui trampoli
di cemento,
stambugi e botteghe
alla luce
svergognata del neon
stanno a guardia di un albero
che hanno collocato
- lì -
per far allegra la gente.
Quand è aprile
mette fuori le foglie.
Poi d'estate si affanna
per serbarsele ben salde
e fare ombra a nessuno.
E vive - solo -
non si sa come.
Oh poeta, anche tu
frammezzo alla gente
che si regge sui trampoli
di sambuco,
vigilato da guardiani
duri e ottusi
ti affanni tutto l'anno
per far luce a nessuno.
E vivi
- tu pure -
solo
non si sa come.
|