I mè zii (Angelo Manzoni)                                 

 

Testo originale Traduzione

I mè zii

 

Quand seri on fiolètt, a Natal me piaseva passà on quei dì de vacanza in di mè zii. Se ciamaven Maria e Oreste, ona còppia on poo particolar.

 

Lee, la zia Maria, l’era ona dònna minga tròpp alta, ben piazzada, ma nò grassa, con dò gamb talment stòrt che ghe saria passaa in mèzz on can, se fudess minga staa per quèll scossaron che la gh’aveva semper sù, longh fin quasi ai pee.

 

Mi hoo mai capii come faseven dò gamb inscì stòrt a tegnila sù inscì drizza.

 

Ai pee on para der sibrètt de pèll, semper luster e nètt, che la doprava anca per andà a provved.

 

I cavei gris che finiven in d’ona michètta fermada sora al coppin e che spuzzaven on poo de petròli per via de quèlla specie de brillantina che la se preparava indeperlee...«per tegnì i cavei nètt e luster» la diseva la zia!

 

Lù, el zio Oreste, on omon pacifich e tranquill, che ‘l faseva el guardian de nòtt in d’ona fabbrica de material elettrich, el rivava a cà tutt’i mattin semper in biciclètta invers i vòtt ôr, stracch ‘me on villan e soratutt cont ona famm de loff e l’è per quèst che in cà di mè zii gh’era odor de mangià fin da la mattina bonora: minestron, risòtt, carna lèssa, polpètt de verz (che eren i mè preferii), busècca, ossbus, cassoeula – quand l’era la stagion – stracòtt, peveronada e via de sto pass, insòmma: tutta ròbba leggera perchè el zio, prima de andà a dormì, fin vers i cinqu’ôr el voreva mangià polito. Appèna rivaa in cà, el sarava-sù l’uss (infin l’era el sò mestee), el ghe trava-là on’oggiada al ritratt del Redentor che gh’era sora la pòrta dedree a on lumin ross semper impizz, el se segnava, el cavava de saccòccia on fazzolètt, el se nettava i barbisitt alla Charlot che, specialment d’inverno eren umid e el ghe dava on  basin su la front a la soa miee.

 

Dòpo, el passava in stanza de lètt, el se cavava el gippon (giubbone) de pèll nera con la foeudra scozzes rossa, con di botton semper de pèll gròss come cent lira, el berrètt con la tesa lustra, con sù on gran distintiv, che a mì el me pareva on oeugg sbarattaa che ‘l controllava tusscòss, cavei negher, quei pòcch restaa, che pretendeven de scond, sòtta on miser ripòrt, ona pelada bianca ‘me la luna, per via che’l zio de lus del sô ne ciappava proppi pòca.

 

Intanta la mia zia Maria la spignattava su la cusina econòmica e la sbrottava per via de la lègna umida che la faseva pòca fiamma e la impigriva la cottura del disnà.

 

El zio, mèzz mòrt de famm, el se settava a tavola, el se parava la camisa cont el mantin infilaa in del còll e ben slargaa-foeura su la pascia e con pazienza el spettava de mangià. Ma, dòpo un poo che ‘l spettava, el taccava a zifolà, sòttvos, la marcia di bersaglier, el slongava i brasc sul tavol e con la ponta di dida el batteva sul pian de la tavola el temp de la fanfara fin’a quand la zia, semper pussee infolarmada, la ghe pestava denanz el piatt e la ghe diseva, quasi che fudess ona liberazion: «Toeu, ciappa, mangia, crèppa, s’cioppa, ingòsset» e poeu l’andava avanti a fà i sò mestee in cà.

Lù, el zio, tranquill e pacifich, finalment el taccava beato a mastegà.

Ah, scusem, gh’hoo de div anca che la mia zia Maria l’era de semper sorda come ‘na campana e che me ricordi nò la vos del mè zio perchè pensi de avèll mai sentii parlà,

e pur a dilla s’cètta, mì con lor stavi ben................

 

Commento

 

Invia i tò penser, i tò emozion (anca in italian o ne la lengua che te par)