Jer (Mario Comolli)                                                

 

Testo originale Traduzione  

(dedicata da Angela a Pierguido)

Jer

 

De spèss, col passà di ann, se regorda volentera el temp de quand serom fioeu. Forsi, questa, l'è ona nostalgia che la nass da l'ilusion de slegerì, per on moment, el pes de l'etaa sora ai spall, o scancellà i rugh che scaven la faccia. Se questa l'è la reson, lassee che vun coi cavej gris el poda tirà-foeura ogni tant, da l'archivi de la memoria, i diapositiv de l'infanzia e incantass a vardaj sul telon di regord . . . Ona cà veggia piena de ringher e ona cort che la me pareva granda come ona piazza d'armi. Denter, on regiment de bagaj tra mas'c e tosann, e mì in mezz a lor.

 

A quell'etaa, i tribuleri del mond savevom nanca che esisteven; tutt l'era bell e luminos come i mattinn de primavera e, nun, serom la primavera de la vita.

 

Ona cà veggia, diseva; ona costruzion del vottcent che la gh'è ancamò, sia pur cont on quaj particolar trasformaa in del temp. Per esempi la rizzada - quattada col catramm ­ la fa perd a l'ambient on poo de la soa caratteristica genuina. A mì, però, la me pias istess e quand gh'hoo l'occasion manchi mai de dagh on' oggiada a sto coregh, in doe hoo movuu i primm pass de la mia infanzia.

 

I robb che vorarìa cuntà-sù hinn talment tanti, che soo nò de che part comincià. Provaroo coi giornad d'inverna quand fioccava . . . La vos de la mamma, piena d'entusiasmo, che la me ciama: «Mario, dessédes! Fiocca! Varda che bellezza !». Come seri content! Anzi, content serom in duu: mi per la nev e la mamma per la mia contentezza. In pressa travi-giò i gamb del lett e correvi a schiscià 'l nas contra i veder de la finestra, pien de smania de corr in cort a giugà.

 

Con sù domà el camisoeu e con la mia mamma che la cercava de famm denter in del sò scialI de lana, vardavi e sognavi, coi oeucc avert, la cort trasformada in d'ona steppa. I righ lassaa in la nev dai roeud de la carretta-de-man del legnamee, diventaven i segn del passagg de voeuna de quij slitt di «cercatori d'oro» del Giècch London, con taccaa-sòtta ona filera de can meraviglios come 'l «Zanna Bianca».

 

Alter vòlt, la fiòcca, l'era 'l velI bianch sui spalI d'ona sposa: la cà del numer ses in sul Vial de Porta Volta. Sposa che la spettava nun bagaj a fagh de paggitt ma che, invece, in del sò velI de nev, finivom per rotolass denter.

 

Dopo la prima sforaggiada, diventavom tutti di scultor; travom in pee on pigotton con tant de capellasc in coo, ona scoa sòtt al brasc, dò rotondeIl de pelI de naranz al post di oeucc e la pipa de vun di noster nonni in bocca.

 

Quand, poeu, vegneva el moment de fà la guerra a ball de nev, se slontanavom on belI poo da «l'opera d'arte» per paura de ruinalla. In sostanza, sto pigotton, el diventava el distintiv de tutta la cattabrega de la cà e cercavom de fall durà pussee che podevom.

 

Con la bona stagion, la cort la diventava - meneman ­ona pista per i biciclett o on camp de folbal. I bici, cadregoni pesant come marnoni pien de sabbia, eren quij di nòster pader. El mè, de spess, el me faseva content col lassamm fà on girett con la soa a patto, però, che ghe la nettassi. prima de portalIa dessora in cà. La vedi ancamò, voltada sòttsora, poggiada sui dò manopol del manuber e sù la sella - come on conili coi sciamp per ari - intanta che ghe lustri i sercioni di roeud. Per minga avèghela in di pee (in cà el spazi disponibil l'era limitaa) la taccavom-sù in stanza a on canchen pientaa in del mur. Inscì, quand de nòtt me capitava de dessedamm, non ve disi che stremizzi ciappavi al trovamm, ogni volta, sto impiccaa ch'el me pendeva quasi sul coo.

 

In di moment che se giugava a la balla, pareva de vess a San Sir. I ringher diventaven la tribuna da doe i noster mamm sbragiaven con tutt el fiaa che gh'aveven in gola. Sia ben ciar che l'era minga quell che adess ciamen tifo; se trattava, domà, de famm capì che se consciavom i scarp de sbatt via, avarìom dovuu fà i cunt col battipagn. Tra el rebellott che faseva la naja e i strill di mamm, ecco entrà in scena l'arbitro - la Maria portinara - che la sospendeva subet la partida col sò perentori: «Basta o dito !». (Donna de gesa, la seguiva l'insegnament de minga nominà el nomm del Signor per nagòtta e, inscì, Dio el diventava dito). La conclusion l'era giamò bèlla se, fin a quell moment, nessun veder l'era andaa in tòcch. La Maria portinara la gh'è ancamò e la gh'ha pussee de novant'ann: on donnin de l'aj, viscora come on pessin.

 

Quand el temp l'era bell, che fera in cort! Coi tosann, cantavom in serc el repertori di tirater d'ona volta: dal «Giro giro tondo casca il mondo. . .» a «Le belle statuine d'oro e d'argento . . .» e tanti alter an'mò. I mamm, denanz ai uss di cà, come tripillaven a vedé i sò pattanitt - tegnuu per man dai pussee grandej - topiccà sui sass de la rizzada! Cantavom tucc 'me cherubitt e quelll'era vun di pòcch moment che combinavom nò di disaster.

 

De giugà in cort n'emm faa ona pelI: a scondes, ai cicch, a bandera, a toppa, al mond, a guardi e lader, a te ghe l'hee, a balla velenada, a gira la goeubba, a cavallina, a chi tocca­tacca, a damm e cavalier, senza cuntà i ripiegh - in di giornad de brutt temp - quand a gruppett de trii o quatter se infognavom in di cà coi nòster raccòlt de bollitt, de cartolinn del Liebigh, de figurinn, de soldaa de carta, o a giugà a la scoeula o a fà ona partida ai cart.

 

Ogni occasion l'era bona per inventà on gioeugh noeuv: dal passà sott al venter d'on cavall taccaa ai stangh d'on carr fermo in cort, al spettà che vers sera tornass indree, con la soa carretta-de-man, el Luisin Caravati ch'el metteva-giò, sul PiazzaI de Porta Volta, el banch del còcco, di sorbett, di granid, de l'inguria o di castègn a segonda di stagion. Con la scusa de juttall a fà el zappèll per vegnì dent in cort {el gh'aveva ona gamba de legn} cercavom de procurass a gratis dò o trè castegn, ona fetta d'inguria o ona quaj altra golosarìa che la podeva capità sott'man.

 

A carnevaa l'era la festa di stelI filant: dopo avenn tiraa on poo tra oha ringhera e l'altra, ghe passavom sotta intanta che sonavom la trombetta e se buttavom adoss i coriandol. On quajdun el gh'aveva pitturaa, sora ai laver, duu barbisitt faa col buscion brusaa sù la fiammella de la candela: l'era l'illusion de vess in maschera. Quand, poeu, sul marciapè appena foeura del porton, compariva el Luigino del numer cinqu, vestii e truccaa come Sciarlott, la festa l'era completa. VedeIl a fà girà la gianetta, camminà coi pont di pee in foeura e infilà in del saccoccin del gilè l'orologg taccaa a la cadena senza manca toccall, l'era el massim del divertiment.

 

E el teater che fasevom sul ripianin de la mia scala? I basej eren i poltronett e mi seri el Tecoppa ch'el cercava de regordass 'na quaj parola de la recita veduda, la domenega prima, al teatrin de l'oratori.

 

In del casermon in doe son nassuu, insema a l'erba verda gh'era trè donn con la data de nascita intorna al 1850: la Giletta, la Celesta e la Miloeu. On terzett del temp de Garibaldi, trè cariàtid semper dispost a tirà ona presa de tabacch; per la Celesta, che la stava sul mè pian, ai fornitur de Macuba e Scaietta ghe pensavi mì e inscì - dent per dent - ghe guadagnavi ona riga de ciccolatt.

 

In di cà del vecc Milan come la mia, i inquilitt formaven on'unica famiglia in doe i battibecch andaven minga pussee in là d'on gir de valzer; voeuri dì che ghe daven on poo de brio al tran tran de la vita de tutt'i dì e finiven lì. Infatti, tucc se voreven ben e in di moment del bisogn, omen e donn, giovin e vecc, eren semper pront a dass ona man e juttass vun con l'aIter sott ai oeucc attent de la cort in doe ancamò adess - ma cont on copion divers - se seguita a recità l'eterna sceneggiada de la vita.

 

Dopo i giornad de tristezza, quand se compagnava on quajdun al foppon, con la nascita d'on popò vegneva quei de legria. Per mi ona giornada bella l'è stada quand, in del mè coeur, gh'è nassuu l'amor. L'era el temp di calzon curt e del primm basin che gh' hoo daa a ona tosa con giò per la s' cenna dò trezz longh e negher ' me 'l carbon e che, poeu, hoo sposaa.

 

E adess vorarìa conclud sto girett, intorna a l' ann 1920, con trii regord particolar. El primm el se riferiss al deposit d'on madonnatt (come 'l ciamavom nun) pien de statov e statovinn de gess che rapresentaven la gran part di personagg de la nostra religion: dal Signor a la Madonna, dal Gesù in cros ai sant, ai besti che podeven comparì in d'on presepi. Ogni tant vegneva lì on quajdun a pitturaj e nun fioeu, in roccol, passavom di or a vardà quell che faseven, senza moeuves nè cipà. Ai noster oeucc, sti artigian, diventaven i Giotto, i Raffaell, i Michelangiol, i Tizian che componeven la prima pagina d'on liber de la storia de la pittura, scritta appòsta per nun. Sòtt ai pennej di quij man espert spariva el bianch senza vita del gess, per dagh pòst ai color che incantaven i nòster oeucc e animaven i statovinn.

 

El segond argoment l'è quell che l'ha semper tegnuu viv el mè interess de fioeu: tre rimess, in cort, per altertant automòbil. In la prima gh'era on'ambulanza, in quell temp ciamada lettiga, cont on nòmm che l'era on'ironia «La Vigile - Servizio Urgente». El pussee di vòlt, quand rivava l'ordin de socor on quajdun, l'era minga pòcch el temp che passava prima ch'el sciaffoeur (l'Augusto) el podess mèttela in mòto e partì.

 

In del segond garage (se diseva anca inscì, a la francesa, senza fà sentì la «e» final) gh'era a tecc l'automòbil del padron de cà, el scior Bosis, che quand el compariva in cort con quella soa barbetta candida e quell'aria distinta, el pareva on personagg de riguard appena vegnuu foeura da on romanz del vòttcent. L'era ben vist perchè ai sò inquilitt - tucc operari - el ghe faseva pagà on fitt pussee che onest; ona brava persona che l'ha faa del ben anca dòpo mòrt col lassà ered di sò cà, l'Ospedal Maggior de Milan (la Cà Granda).

 

In l'ultima rimessa, ecco voeuna di primm auto sportiv de l'epòca: ona Diatto. Quand el sciaffoeur la lavava ò el ghe faseva ona quaj riparazion, tutt'i fioeu de la cort gh'j aveva intorna pront a dagh ona man col passàgh ona mènera, on casciavit, on strasc. L'era ona machina scoverta, d'on gris perla, lustra come on specc, con duu fanaj de otton che pareven duu so e on coercett sul serbatoj de l'acqua (el radiator) a forma de dònna coi al. La soa velocitaa l'era de circa 60 Km l'ora che, per quij temp, l'era on sfidà i limit de prudenza e sicurezza, sia per chi guidava che per chi girava per strada. Quand la Diatto la se moveva per andà foeura, tutt'i bagaj la compagnaven sul porton e restaven lì a remiralla fin quand la spariva in lontananza. L'era on miragg e nissun l'avarìa mai pensaa che anca per on quajdun de la naja sarìa vegnuu anca per lù, el moment de 'vegh l'automobil.

 

El terz regord l'è quell d'ona figura patetiga: el Michee Pagan, prestinee. On òmm a l'antiga, lavorador, che rarament hoo vist vestii in maniera diversa del solit: on gipponin de lana leggera coi manich curt e on para de calzon bianch de farina, che ghe daven l'aria d'on pess imboraggiaa, pront de mett in padella. El lavorava semper: me par de vedell an­'mò in genoeugg denanz a on caldaron, intent a impastà la farina a forza de brasc. Quanti volt - sudaa 'me on poresin ghe sarà colaa ona gotta de sudor in del paston ! Di sò michett còtt in del vecc forna a legna, n'emm mangiaa tutti ona montagna: quell pan, come importanza, el vegneva subit dopo la ciuccia de la mamma.

EI Michee el gh'aveva trè tosann: l'Angela, la maggiora, la Mariuccia, inscì bella e la Luigia, l'ultima. Propi in l'etaa che se comincia a dervì i oeucc sù tutt quell che ne circonda e, dì per dì, se slonga la lista di cognizion che se impara da la vita, la Mariuccia e la Luigia, a distanza de pòcch temp, moeuren tucc e dò.

 

Questi hinn staa i primm duu lutti de la naja, i primm colp d'ala negher che hann faa diventà seri i noster bocch de fioeu, abituaa domà a sorid. Al dì del funeral, la prestinera - diventada de marmor - l'era là dedree del banch a servìi client dopo ch'el Michee, in la nòtt, se pò pensà che l'avess mes'ciaa sudor e lagrim. A lù gh'era minga concess de perdes in del dolor pussee del temp necessari per compagnà al foppon quij cass de legn sgresg. El sò dover el restava semper quell de nò fà mancà el pan a tutta quella povera gent che la ghe se strengeva intorna trista e magonenta. Sta lezion del Michee sul sens del dover, semm staa bon de capilla anca nun bagaj. El pover òmm, già mezz struppi per i gran fadigh, subit dopo che i sò dò rondinell eren volaa via dal nid, l'è diventà ancamò pussee sotturna e sciabalent.

 

E chì se smorza el riflettor che l'ha inluminaa el palch­scenich de la cà in doe sont nassuu e in doe hoo vivuu i mè primm sedes ann de vita.

 

Jer . . . Incoeu . . . Pussee de mezz secol !

 

On ciao al mè Vial de Porta Volta che, per mì, l'è adree a diventà, pian pianin, on vial del tramont in doe i primm nebbi de l'autunn de la mia esistenza comincen a saramm denter in del frecc de la soa ragnera grisa. Forsi l'è per quest che, ogni tant, me volti indree a cercà el so de la mia lontana primavera.

 

Milan, Genar 1978

 

 

Commento

 

Invia i tò penser, i tò emozion (anca in italian o ne la lengua che te par)