On amor sul navili (MirellaPorta)    

 

Testo originale Traduzione

On amor sul navili

(3°premio nel 1988 al concorso Gianfranco Crespi)

 

 

In la Via Lodovico el Moro, sul Navili, quell grand, gh’è ona veggia costruzion a pian terren, in mezz a on poo de verd ch’el pretend de vess on giardinett, con dò miser piantin strapelaa.


Ona volta, l’era el “Caffè Giardino” d’ona società sportiva finida mal. Col passà di ann, l’era diventaa propi ona ruvera, nanca on barbon el cercava lì el sò canton; domà on quaj fiolott disgraziaa cont i siringh... ‘na brutta robba che, a passagh davanti, la te faseva rangognà el coeur.

Ma on dì, s’è mai savuu de dove l’era rivaa, on fagottell color del foeugh sbiavii, d’ona castegna che l’è drée a madurà, per metà cocker, per metà volpin, el s’è sistemaa in quel tocchellin de praa.

L’hann ciamaa Pucci, on nomm de sciori, on nomm ch’el ghe stava ben, perchè l’era per nient on derelitt.

L’erbascia del praa l’è diventada semper pussée verda, sparii i cartasc, i strasc, i siringh... La gent la curava el giardinett del Pucci; ghe portaven on quajcoss de mangià e lù el ringraziava cont ona scorladina de coa, senza tanti salamelecch.

Liber, indipendent, el Pucci de tutti e de nissun, el viveva feliz in del sò regn e ogni tant, ona giradina sul marciapee a fà vita mondana.

“Tel chì, el Pucci!” Ona svelta sollevada del mus, per fatt capì che anca lù el te saludava, e via... senza troppa confidenza. S’el gh’avess avuu la corporadura d’on mastin, se saria poduu ciamall on “cane austero”.

Ona mattina prest de primavera (in la via tiraven sù i cler di negozzi, el “19” el passava ancamò indorment) el Pucci l’ha conossuu l’amor e l’ha sbattuu via la soa libertà.

Nò, nissuna cagnetta a l’orizzont: el scior Carmine, on pensionaa coi cavej e i barbis sgrisolaa, la tùta verda de vegg sportiv, ch’el passava de lì per fà el sò “footing”.

La incomincia chì la storia d’on amor contraccambiaa.

Faseven el “footing” tutti i mattin, el Carmine innanz e, dedrée penna d’on pass, sto trottolin ch’el sciampettava e ch’el pareva vorè digh a tucc la soa soddisfazion d’avè finalment trovaa el sò padron.

In di alter or de la giornada, el Pucci el faseva ancamò la soa vitta de prima; la gent la passava davanti al cancell rugginii “Ciao Pucci”. Lù che l’era minga on can villan, el te rispondeva, ma se capiva che l’era on poo delus: el spettava domà el scior Carmine! E lù, el scior Carmine, ona volta, se l’è portaa sù in cà, domà per faggh cognoss la soa miée e, sotta, per vedè de convincerla a tegnill per semper.

Ma la gh’è andada mal al Pucci e, obbidient, compagn d’on bravo fiolin, l’è tornaa in de la soa proprietà.

De allora, se te trovavet nò el Pucci in del giardinett, te podevet vedell foeura del numer 85 de la Lodivico el Moro, ch’el spettava on quajdun ch’el ghe derviss el porton del Carmine e, per dì la verità, ogni tant, ghe la faseva a schiscià on visorin ai pee del sò padron ch’el fumava la pipa, in sul poggioeu, intanta che la soa miée l’era andada a fà la spesa.

L’alter dì, se sà nò come mai, el scior Carmine l’è andaa a fà el “footing” de là del Navili, indoe la strada, rent la ferrovia, l’è pussée libera.

Col sò pass svelt e cadenzaa, el rivava fin de Corsich e l’era a la fin de la passeggiada.

On barcon pien de sabbia el vegneva avanti come ona lumaga, el slisava l’acqua come per carezzalla... ma i automobil, in la via, pareven di saett, cont on fracasseri de fatt riscià la pell... ma el Pucci l’ha sentii, l’ha vist el sò padron, e lù, de lontan, l’ha saludaa, senza ciamall, domà cont on segn de la man.

Ona frenada inutil, on’ultima oggiada d’amor, e poeu, de chì del Navili, on strascettin color del foeugh sbiavii, d’ona castegna che l’è drée a madurà, e de l’altra part, on omm in tùta verda, in genoeucc... e gottoni che borlonen giò su i barbis sgrisolaa. 

 

Commento

 

Invia i tò penser, i tò emozion (anca in italian o ne la lengua che te par)