|
|
…Scoltemm fioeu; dé
atrà a mì" l’ha ditt Agnès dopo on poo.
"Mi son nassuda prima de vialter; e el mond el
conossi on poo. Bisògna poeu
stremiss nò tanto: el diavol l’è minga inscì brutt come el fan. A nun
poverett i asci ne paren pussee ingarbuiaa,
perché semm minga bon de vegninn a
coo; ma di vòlt on parer, ona parolinna d’on
òmm ch’el ha studiaa…el soo ben mì
quèll che voeuri dì. Fé a la mia
manera, Renzo; andé a Lècch, domandé del dottor
Azzeccagarbugli, cuntegh sù… ma ciamél nò
inscì, per amor del Ciel; l’è on
soranòmm. Bisogna dì el scior dottor…
Com’el se ciama, adèss? Oh tò! El nòmm
ver el conossi nò; el ciamen tucc in
quèlla manera lì. Basta, domandé de quèll
dottor alt, succ, pelaa, cont el nas ross, e ona
voeuia de fambros su la ganassa."
"El conossi de vista" l’ha ditt Renzo.
"Ben," l’ha continuaa l’Agnès;
"quèll là l’è ona scima d’òmm!
Hoo vist mì pussee de vun ch’el era pussee imbroiaa d’on poresin in la
stoppa, e el saveva nò
dove sbatt el coo, e dòpo vess staa on’ora a
quattr’oeugg cont el dottor A…, (stì
ben attent de ciamall minga inscì!) l’hoo vist,
disi, rìdesen. Ciappé quei quatter
cappon, poverett! Che gh’avevai de tiragh el
còll, per el disnà de domènega, e
porteghi; perché bisògna mai andà
a man voeui in di quei scior lì. Cuntégh su
tutt quèll che l’è capitaa; e
vedarì che lù el ve disarà in sui duu pee de quei
ròbb
che a nun vegnarien minga in ment, nanca a pensagh
per on an."
Renzo l’ha ciappaa ben volentera sto consili; Lucia l’ha
approvaa; e
Agnès, orgoliosa per avèll daa, l’ha tiraa foeura
voeuna a voeuna i pover besti de la capponera, l’ha mettuu insemma i sò vòtt sciamp, come se
la fasess on
mazzett de fior, i ha involtiaa dent e strengiuu cont on spagh e i
ha consegnaa in
di man del Renzo; che, daa e ricevuu paròll de speranza,
l’è andaa foeura de la
part de l’òrt, per vess minga vist di fioeu che ghe sarien
cors adree, sbraggiand: el
spos! el spos!
Inscì, foeura di strasc ‘me l’era, l’è andaa travers i
camp o, come disen là, i loeugh, intanta ch’el ripensava a la soa
disgrazia e ch’el ruminava el discors de fà
al dottor A….Lassi poeu pensà al lettor, come dovessen
stà in viagg quei pover
bèsti ligaa sù inscì e tegnuu per i sciamp, cont el
coo che pend in giò in de la
man d’on òmm che, agitaa de tanti passion, el compagnava
cont el gèst i penser
che ghe passaven in disordin per la ment.
Di moment, per rabbia. el stendeva on brasc, di alter, per disperazion,
le tirava sù, a vòlt le scodeva per ari minaccios e a bon cunt el ghe dava
di gran scorlid e el
faseva ballà qui quatter coo che pendolaven giò; e che
intanta s’ingegnaven de
beccass vun con l’alter com’el capita tròpp de spèss
tra compagn de peripezii.
Rivaa al borgh l’ha domandaa de la cà del
dottor; ghe l’hann indicada e l’è andaa.
Intant ch’el andava denter l’ha sentii vegnigh adoss
quella vergògna che i poer
diavol senza cultura proeuven in presenza d’on scior
o d’on òmm istruii, e l’ha
desmetegaa tutt i discors ch’el aveva preparaa, ma
dòpo avè daa on’oggiada ai
cappon el s’è faa coragg.
Rivaa in cusina, l’ha domandaa a la serva se l’era
possibil parlà al scior dottor. Le l’ha doggiaa i besti e come se la fuss
assuefada a regai de tal sòrt l’ha
cercaa de mettegh i man adoss, per quanto Renzo
el cercass de tirai indree,
perché el voleva ch’el dottor el vedess
e savess che lù el portava on quaicoss.
E quest el capitava propi in del moment che la
dònna la diseva: "Dé chì, e tiré
innanz."
|